La Superilla de l’Esquerra de l’Eixample: dubtes i incerteses

El passat dilluns 17 de novembre es va realitzar el primer taller del projecte pilot de la Superilla de l’Esquerra de l’Eixample Esquerra, organitzat per l’Ajuntament de Barcelona. L’objectiu és crear unitats urbanes més petites que els barris amb un eix vertebrador, per poder millorar les condicions ambientals i la cohesió social mitjançant la redistribució dels serveis i xarxes de transport, entre les quals s’inclou la reducció del transport privat. L’Ajuntament preveu que la prova pilot s’allargarà durant 4 anys, en els quals es realitzarà un procés de participació ciutadana en la fase d’elaboració, l’execució del projecte pilot i la posterior anàlisi dels resultats. Aquest projecte, que neix de les necessitats socials d’uns barris assetjats per la contaminació atmosfèrica i acústica i el dèficit d’equipaments, comença a caminar coix en tots els seus fronts.

El procés participatiu, proposat i iniciat per mitjà d’un taller a l’IES Ernest Lluch, va començar a desgranar que part del projecte neix de l’apropiació per part del consistori de les històriques lluites veïnals per guanyar nous equipaments i per construir un barri més social. Les queixes no es van fer esperar i les veïnes presents a l’acte van fer constar, amb interpel·lacions directes als tècnics de participació del Districte, aquesta apropiació i van denunciar l’intent per part de l’Ajuntament de voler implementar un macroprojecte en el barri quan no s’han implementat actuacions més urgents i específiques. Però aquestes queixes van ser ràpidament ocultades dins del protocol estrictament rígid del taller participatiu, dirigit pel mateix consistori i fonamentat en l’obtenció d’idees generalistes per part de les veïnes, sense garanties que aquestes siguin preses en consideració i amb l’objectiu final de reduir i silenciar possibles veus dissidents. A les incerteses sobre el procés participatiu s’afegeixen també les inconcrecions sobre quines són les actuacions específiques del projecte i les possibles afectacions sobre el veïnat.

Més enllà del procés participatiu, el projecte de les “superilles” dibuixa un escenari idealitzat amb millores de les condicions ambientals o l’augment de l’associacionisme i on una de les principals actuacions previstes serà la reducció del transport privat i la peatonalització dels carrers de la superilla, el que és anomenat com a procés de pacificació dels vials. Allunyant-nos del dèficit de definicions categorials que sofreix el projecte i, en concret, sobre el que significa el concepte de pacificació plantejat en l’anterior article, una de les claus de volta un cop iniciat el procés d’elaboració del programa pilot recau sobre si l’objectiu és reduir l’ús del transport privat dins de les superilles actuant també en la reducció en tot l’àmbit de la ciutat o bé només “pacificar” les superilles i, per tant, redistribuir l’elevat flux rodat actual en les vies adjacents a les superilles.

La proposta actualment en marxa no fa esment d’un objectiu global de reducció de l’ús de vehicles privats a la ciutat, el que pressuposa que en implementar-se aquest pla pilot l’elevat flux de vehicles seria canalitzat per altres vies circumdants. Quelcom semblant succeïx també amb la contaminació atmosfèrica, la qual esdevé un problema a escala municipal i intermunicipal que el consistori vol abordar a escala de barri buscant treure’n redit polític per mitjà de l’ambientalisme més superflu. Aquestes actuacions previstes posen de relleu la voluntat de creació de zones urbanes dins de la ciutat i dels mateixos barris, amb unes condicions tant ambientals com socials exclusives que poden abocar a les àrees limítrofes a un deteriorament de la qualitat de la vida i subjecte també a possibles processos d’especulació urbanística dins de la superilla, processos en els quals les entitats veïnals així com el mateix veïnat jugaran un paper ben residual.

Dins d’aquest context, des del nucli de la CUP de Sant Antoni i de l’Esquerra de l’Eixample creiem que la ciutat ha entrat en un accentuat procés de degradació ambiental amb la contaminació atmosfèrica com un dels principals factors, producte de les deficitàries polítiques a favor del transport públic tant de l’actual consistori de CiU com dels anteriors governs del PSC. En aquest sentit, i si bé és cert que la base ideològica del projecte de Superilles és correcta, la seva diagnosi i les propostes d’actuació presentades són deficitàries, actuen parcialment i superficialment sobre l’arrel del conflicte ambiental, segreguen la ciutat entre teixits urbans de primer i segon ordre i, alhora, busca donar una imatge de participació ciutadana però reduint el marge d’actuació del veïnat. Els conflictes ambientals presenten fortes repercussions socials i mai tenen una solució senzilla ni localitzada. És necessari doncs repensar l’espai on vivim i on ens desenvolupem com a societat: repensant una ciutat de Barcelona de manera integral i transversal, amb polítiques de reducció del transport privat per mitjà de la limitació d’accés i reducció de les tarifes de transport públic, pensat i proposat des dels barris i des del ric teixit associatiu, i reconstruir una ciutat integradora que no segregui ambientalment i socialment les persones que hi viuen.

Sobre el projecte de les Superilles a l’Esquerra de l’Eixample

El projecte de les Superilles sembla que avança i així ho demostra el primer taller participatiu que va tenir lloc al Centre Cívic Golferichs, amb la presència del Regidor del Districte de l’Eixample, en Gerard Ardanuy. Primer de tot, celebrem tota iniciativa pensada per millorar la qualitat de vida del veïns i veïnes del districte. I si es fa de manera participativa, tot i que sigui d’una manera limitada, encara millor.

Però no podem agrair les engrunes si veiem el pa. Com venint dient fa temps, la principal crítica que fem al projecte és l’objectiu final. Si aquest objectiu és millorar la qualitat de l’aire i la vida de la població i un reapropiament de l’espai públic segrestat pel vehicle privat, no pot ser a base de pedaços, ja que la contaminació és un problema que no coneix fronteres i s’ha d’afrontar de manera integral, tenint en compte tota la plana de Barcelona i l’Àrea Metropolitana. Si el que es pretén és una bona campanya d’urbanisme cosmètic, el projecte de les Superilles és perfecte. Un projecte que segrega a altres barris, com Sant Antoni o gran part de l’Eixample, a esperar la següent tongada de superilles per tenir l’oportunitat de gaudir d’un espai “sa i revitalitzat”.

Una altra crítica és sobre els conceptes que s’utilitzen en aquest projecte. Què significa “pacificar”? Tallar carrers, reduir la velocitat màxima? Com es pot fer el comptatge de vehicles al barri només sobre els vehicles censats? Què passa amb les furgonetes de transport, vehicles que vénen de fora, autocars i altres vehicles turístics? Si els conceptes no estan ben definits, si s’emparen en l’eufemisme mediambientalista, les solucions poden no arreglar el problema. A més, pensem que els períodes del projecte són massa laxos i extensos i no entenem que s’allarguin fins a 4 anys, entre participació, execució i avaluació, quan moltes mesures podrien i han de ser per necessitat d’execució immediata, encara que puguin semblar nefastes des del punt de vista electoral.

Des de la CUP de Sant Antoni i Esquerra de l’Eixample pensem que el problema de la contaminació s’ha de resoldre amb valentia, amb propostes i solucions globals que no perdin mai de vista l’objectiu principal: la contaminació ambiental i acústica i la millora de la qualitat de vida del veïnat en general. S’ha de ser conscient que sense una gran reducció del tràfic rodat (com ara a Berlín, Copenhaguen, Londres o Viena) no aconseguirem una millora de l’aire raonable. Per tant, s’hauran de peatonalitzar carrers i acompanyar-ho d’un transport públic a preus populars, aparcaments dissuasius a l’entrada de les ciutats, entre altres mesures. S’haurà d’afrontar la contaminació produïda pel Port que, tot i ser rarament esmentada, és una de les principals fonts de contaminació al districte. Les intervencions que es decideixin no han de produir més molèsties ambientals als veïns ni costos excessius per l’Ajuntament, és a dir, no són necessàries grans obres que generin més soroll, emissió de partícules i dispendi innecessari de fons públics.

Moltes mesures poden no ser del tot electoralistes però hem de ser conscients que Barcelona, i especialment l’Eixample, tenim un problema greu de salut pública. Podem fer pedaços i estirar l’agonia una temporada més, però abans o després haurem d’encarar el problema i resoldre’l de manera eficient. Quan abans ens hi posem, més aviat assolirem l’aire i l’espai que tothom voldria per a què els seus fills creixessin.

Ple del Districte del 2 de juny: El districte es renta les mans en educació i sanitat

El dia 2 juny vam assistir al ple del Districte a preguntar per dos dels temes que ens preocupen: l’Hospital Clínic i la construcció de l’institut de Germanetes.

La Llei d’Acompanyament dels pressupostos, aprovada el 19 de desembre de 2013, estableix que l’Hospital Clínic s’ha de gestionar mitjançant un Consorci Públic integrat per l’Administració de la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Barcelona, tot garantint el coneixement clínic de l’hospital en els òrgans de govern i direcció. El Parlament estableix sis mesos per la redacció dels estatuts del nou Consorci.  Ja que l’Hospital Clínic és l’hospital públic de referència del nostre districte, vàrem preguntar: Quin seguiment s’ha fet des del districte d’aquest procés? S´han creat les comissions adients per portar a terme la redacció dels estatuts? Qui les conformen?

Per la part d’educació, tenint en compte les places de 1r ESO i que els grups de sisè cada vegada són més nombrosos, les previsions auguren un augment de la demanda de places als Instituts Públics. Davant d’aquesta evidència demanàvem: quina planificació es pensa fer des del districte? Es continuarà enviant famílies a la concertada o creant grups bolet a 1r ESO? Es començarà a treballar en l’institut del solar de Germanetes?

La resposta del regidor del Districte fou l’esperada però no per això menys decebedora: tot i que “comparteix la preocupació”, el districte no té competències de Sanitat ni Educació. En el cas de l’Hospital Clínic, el districte no està dins del consorci per tant desconeix què hi passa. L’Hopital Clínic és l’hospital públic de l’esquerra de l’Eixample i un dels de referència a la ciutat de Barcelona, i per tant creiem que el regidor ha de fer tot el possible perquè l’accés a la sanitat sigui la millor pels seus ciutadans i no hauria de tolerar que tanquin llits ni que ens derivin a hospitals privats on no volem anar.

De la mateixa manera que ha d’atendre les demandes sanitàries de la gent del districte, ha de vetllar per una bona educació dels seus ciutadans. Per tant, demanem que reclami a la Conselleria d’Educació el tant esperat Institut a Germanetes i que faci esforços per la millora de l’Institut Joan Maragall.

Potser el districte no té competències ni en Sanitat ni Educació però té el deure d’assegurar una bona sanitat i educació pública pels habitants del Districte. Així que esperem que no es limiti tan sols a dir que no té competències i que reclami aquests equipaments pel barri. En una frase: el Districte ha d’estar al costat de barri i de les seves reivindicacions.

El proper Ple de Districte, el dilluns 7 de juliol a les 18.30h. Allà hi serem!

Crònica del col·loqui “Construïm la ciutat participativa: llums i ombres de l’Ajuntament”

El dimarts 25 de febrer es va dur a terme el col·loqui “Construïm la ciutat participativa: llums i ombres de l’Ajuntament” al Centre Cívic de Golferichs. El debat el va introduir l’Albert Martín, membre de la CUP de Barcelona i responsable de la campanya “Radicalitzem la Democràcia”, un representant de Calàbria 66 i un membre de Recreant Cruïlles. Posteriorment, es va dur a terme un interessant debat entre el públic assistent.

L’Albert Martín va introduir el tema comentant que des de la CUP de Barcelona s’havia identificat que els diferents espais enfocats a la participació ciutadana a la ciutat (consells de barri, consells de districte, plens, etc.) es podien avaluar segons la seva capacitat participativa, representativa i deliberativa. Segons l’anàlisi de la CUP, l’ajuntament premia sobretot les capacitats representativa i deliberativa, i deixa la participativa de banda. A més, la major part dels òrgans de la ciutat reprodueixen un esquema de participació que es basa en els partits, i aquesta representació es trasllada a tots els escalafons. Els agents que no són partits polítics bàsicament només poden incidir en les decisions polítiques a través de mecanismes informals i de pressió. També es va advertir que els ajuntaments no es poden apoderar ni dels moviments socials ni dels fruits de la lluita col·lectiva i que una forma d’afavorir la participació ciutadana seria crear governs de districte (sense duplicitats de càrrec dins de les institucions de l’ajuntament). Finalment, l’Albert va esbossar la nova llei de participació ciutadana que prepara l’ajuntament.

Des de Calàbria 66 es va posar èmfasi en el fet que no es volia crear un nou equipament municipal, sinó un espai de barri obert amb l’objectiu d’enfortir la societat civil. Calàbria 66 consta de tres projectes: el cultural (teatre, música, dansa, etc.), l’educatiu (lleure, adults, informal, etc.) i la de veïnatge (creació de xarxa veïnal, atenció, etc.). El punt de partida va ser constatar que al barri hi ha una baixa participació ciutadana i la creació d’aquest espai pot servir per afavorir-la.

Els veïns han de tenir la clau física de l’espai i poder dictar les normes de forma autogestionada. Es veu també com una manera d’afrontar un dels grans problemes del món associatiu: el relleu generacional. De moment la relació amb l’ajuntament és correcte, però detecten que el consistori els tracta com una empresa de serveis, no pas com una iniciativa veïnal. A més, sovint l’ajuntament es “penja les medalles” davant les càmeres, restant protagonisme al teixit associatiu. Així mateix, es vol evitar que s’utilitzi aquest espai per “externalitzar serveis públics”, és a dir, que no es faci servir el teixit associatiu per suplir feines que ha de fer l’administració pública. Això sí, es vol que l’ajuntament esdevingui un agent més dins de Calàbria 66, però en pla d’igualtat amb tothom.

Calàbria 66 pot ser una realitat a l’estiu-tardor de 2015. L’ajuntament hi invertirà uns 12 milions d’euros i el 40%  del nou espai serà de gestió veïnal, en principi. Ara falta parlar entre els veïns i les veïnes de quin model de gestió es vol.

Recreant Cruïlles neix amb la voluntat de guanyar l’espai Germanetes, tancat des de fa anys i pendent d’uns equipaments que no arriben. Es començà fent assemblees setmanals i trimestrals que acullen a un gran nombre de persones de perfils diversos. A més, la gent de Recreant Cruïlles s’ha anat integrant a l’associació de veïns i veïnes del barri. Es van creant simbiosis i hi ha necessitat de crear xarxa. No entenen les dificultats que posa l’ajuntament per un espai que per definició serà efímer. L’espai Germanetes està dedicat a equipaments, per tant el projecte s’acabarà quan aquests es facin. Tot i això, des del col·lectiu es vol incidir en la planificació d’aquests nou equipaments, si han de ser pel barri, el barri també hi ha de dir la seva. Actualment, des de Recreant Cruïlles s’intenta també endegar un projecte per pacificar alguns del carrers del barri i treballar per l’ús comunitari de l’espai públic.

Després de les intervencions va començar un debat d’on van sortir algunes idees interessants:

• La participació no és espontània, sinó que s’ha d’entrenar.
• Els condicionants històrics són rellevants. L’amnèsia i la delegació als partits polítics que es va fer a la transició encara perdura.
• Diferenciació entre activisme i voluntariat.
• Les gent es mou per canviar coses pràctiques, per objectius.
• Malfiança generalitzada de la política tradicional.
• S’ha de transformar el Consell de Barri com a òrgan de representació veïnal, en què es prenguin decisions.
• No hem de transformar les institucions (que també), sinó donar eines a la gent perquè s’auto-organitzi i es converteixi en un subjecte polític a banda de les institucions.
• Les entitats veïnals han d’instrumentalitzar els polítics i no al revés.
• Hem de tornar a lluita contra l’Ordenança del Civisme, que és la que institucionalitza l’exclusió dels veïns i les veïnes de l’espai públic.
• Hem de recuperar el carrer i prendre consciència de ser subjectes polítics del canvi.

La CUP es fa sentir a l’Audiència Pública de l’Eixample

El passat 19 de març la CUP de l’Eixample es va fer sentir a l’Audiència Pública del districte amb diferents intervencions de temàtica ambiental i de salut, sobre els permisos d’ocupació de via pública, sobre la prohibició d’actes al carrer, l’escola pública al barri… Cal destacar que el regidor de districte no hi era i que les respostes les va donar el gerent del Districte, Máximo López. Des de la CUP creiem que han de ser els responsables polítics els que han de donar compte als i a les veïnes. En aquest sentit, denunciem la poca valentia política del president del districte, el regidor del PP Eduardo Bolaños.

Contaminació i ús de glisofat

En primer lloc, la CUP va posar sobre la taula dues problemàtiques de caràcter ambiental i de salut. D’una banda, es va preguntar si el Consell de Districte estava assabentat que l’Eixample, juntament amb Gràcia, són els dos districtes amb més contaminació atmosfèrica de la ciutat i, en cas afirmatiu, es digués quines actuacions s’han dut a terme. Des del Consell es va contestar que la contaminació és una problemàtica que va més enllà del propi districte i que per tant no s’hi podia fer res. A la contrarèplica, la CUP li va exposar que efectivament aquest és un problema global, però que els problemes globals es comencen a atacar localment i que es poden començar a implementar mesures com ara la pacificació de carrers i la potenciació del transport públic. Seguidament, la CUP va alertar de la possible utilització d’herbicides amb glifosat al barri i que es prenguessin mesures al respecte.

Escola pública

En la segona intervenció, la CUP va exposar que en el curs 2012-2013 a l’esquerra  de l’Eixample i Sant Antoni hi va haver una demanda de 397 alumnes per entrar a l’escola pública, quan només hi havia una oferta per 300 (amb el bolet finalment van ser 325). Per tant, 72 famílies es van quedar sense la plaça pública que volien en primera opció. Mentrestant la privada concertada oferia 475 places per una demanda de 409. Davant d’aquests fets, la CUP va preguntar com era possible que en moments de crisi es continuï concertant (pagant) a la privada en comptes d’augmentar l’oferta pública. També es va preguntar si el districte havia pensat com donar resposta a aquesta demanda de les famílies per aquest curs, ja que creiem que la demanda tornarà a superar àmpliament l’oferta. El tècnic de districte va respondre que aquest model ja estava bé, que no hi havia diners i que donéssim “gràcies” a la privada pels seus serveis. Des de la CUP es va respondre que per aquest any l’ajuntament ha pressupostat 400 milions en inversions i que per tant, no és un problema de diners sinó de voluntat política.

Ús de l’espai públic

També vàrem criticar l’ordre de desallotjament del Casal Popular de la Resposta, entenem que aquest espai -que estava en desús- és un punt de trobada i de socialització per les veïnes del Fort Pienc i que davant de la situació actual d’especulació immobiliària que s’ha instaurat a Barcelona, l’ocupació i l’alliberament d’espais és legítima. Així doncs, des que aquest espai va ser alliberat l’any 2011 s’hi han realitzat múltiples activitats per les joves del barri: xerrades, actes lúdics, debats..

En relació a l’ús de l’espai públic, vam plantejar la prohibició per part del districte de la calçotada organitzada per la pròpia CUP en favor de la convivència i el respecte a la diversitat al barri. Aquest acte s’havia previst com una resposta del veïnat a l’agressió que va patir un jove al barri per part d’un grup de neonazis. Crèiem que era important no passar per alt que el veïnat ha de combatre de soca- rel qualsevol actitud racista o feixista. L’activitat incloïa jocs per la mainada, un parlament d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, una calçotada popular i una petita actuació musical de sobretaula. Des del districte es van reafirmar en els seus arguments al·legant que només es poden realitzar activitats “històriques o consolidades” i que al cap i a la fi els permisos són discrecionals, per tant que decideixen ells. Des de la CUP vam mostrar la nostra indignació per la decisió i vam regalar al president del districte un manat de calçots.

En la declaració vam posar èmfasis en constatar, una vegada més, que la voluntat d’un grup de persones per organitzar activitats de manera autogestionada, d’ampliar l’oferta cultural, d’oferir un altre tipus de consum, topa amb la burocràcia municipal. La via administrativa amaga allò realment preocupant: l’ús de les autoritzacions municipals com a excusa per decidir quines activitats es poden celebrar o no. Això sí, des la CUP vam reafirmar la nostra voluntat de realitzar aquesta activitat l’any vinent i vam convidar a tothom al vermut de protesta organitzat pel dia 23 de març.

També vam referir-nos a la situació de l’organització juvenil Arran del Fort Pienc, als que se’ls ha dit que al trobar-se treballant en un lloc ocupat se’ls deixarà de donar permisos per realitzar actes a l’espai públic; des de la CUP entenem l’espai públic com un espai de trobada, de socialització i que qualsevol col·lectiu ha de poder realitzar aquelles activitats que enriqueixen i donen vida el teixit del barri.

Finalment vam explicar la situació en què es troba la Casa Groga mitjançant una carta que l’Esplai Xiroc ens havia fet arribar, fent palès que encara no s’han pogut reunir amb el regidor del districte Gerard Ardanuy. Expliquen que si l’ajuntament no vol apostar per aquell espai que sigui explícit d’una vegada per totes, ja seran les veïnes del barri qui s’encarreguin de donar-li ús. En el cas que no fos així, que s’agilitzin els tràmits per a poder, finalment, donar sortida a un espai amb tantes possibilitats i que s’ha deixat a l’abandó. Alhora cal que el districte es posicionial costat de les entitats del barri del Fort Pienc i que no les ignori (tant Xiroc com Arran o el Club de Basquet Roser). Finalment demanen que la regidora de Joventut els faci costat i lluiti per les necessitats reals dels joves del barri.